Del creador de Zombies party i Scott Pilgrim contra el mundo
ens arriba una producció britànica on uns deliqüents juvenils
s´enfronten a una invasió extraterrestre:
Posem-nos en situació: Una jove infermera torna al seu veïnat, ja tard, després de la feina, quan es veu sobtadament abordada per mitja dotzena de xavals emboçats amb caputxes i bufandes, tots en edat d'estar cursant la secundària, que li atraquen robant les seves escasses pertinences.
Enmig de la desagradable situació, un meteorit s'estavella contra un cotxe proper. La jove aprofita la confusió per escapar mentre els pandillers decideixen examinar l'interior de l'automòbil a la recerca d'objectes de valor. De l'interior del vehicle sorgeix d'improvís un estrany animal, similar a un gos en grandària i forma, que fereix amb les seves urpes la cara del Moses, el líder del grup. Enfurismat pel que ha passat, Moses dirigeix al seu grup a la caça de l'estrany ésser que aconsegueixen acorralar i matar a cops.
Serà aquest l'inici d'una estranya nit en la qual el barri dels pandillers patirà una invasió alienígena en tota regla, en la qual els joves delinqüents es convertiran, sense moure un dit, en la primera i única línia de defensa.
Qui això subscriu va sortir realment encantat de la projecció. Ens trobem davant d'una cinta d'aventures adolescents realment entretinguda i aconseguida, amb un ritme que mai decau. Amb moments divertits que segur no defraudaran als aficionats al gènere. Però el film va molt més enllà d'això. No és només una descerebrada pel·lícula d'acció i ciència-ficció, que ho és; també conté, crec jo, un important rerefons social.
M'explico: Qui són els protagonistes? No són els típics nens/es guapos/es i bons/es que acostumen a aparèixer en aquest tipus de produccions. Ens trobem aquí amb uns nens (perquè això són, nens, com a molt, pre-adolescents) perillosos i violents que comenten robatoris, furts, trafiquen amb drogues… i no obstant això mostren actituds i preocupacions pròpies de la seva edat, s'angoixen per no tenir saldo al mòbil, parlen de videojocs o telefonen a les seves mares per avisar que arribaran tard. Són nois autèntics, reals, gens impostats. Dels que pots trobar a l'institut de qualsevol país.
Aquests "angelets" -que ningú tindria ganes d'haver de suportar- són, segons algunes pistes que deixa caure el director, conseqüència del món que els ha tocat viure. En algun moment manifesten que la gent com ells no importa a les autoritats o els polítics. És particularment significativa una conversa que el personatge de la infermera manté amb un dels xavals en què ella explica que el seu xicot és fora del país "ajudant als nens d'Àfrica", afirmació a la que el noi replica "i no podria ajudar als nens d'Anglaterra "?
Sense voler disculpar els actes dels improbables protagonistes, enmig de tota la batalla, sang i disbauxa del metratge hi ha un gest de complicitat perquè l'espectador pensi en les causes del perquè dels seus actes.
Un últim detall: Antigament, en les pel·lícules de por, el monstre es menjava a les noies cridaneres i ximpletes, oi? Bé, això era perquè mai s'havia creuat amb les joves nenes marginals de l'extrarradi londinenc.
Així doncs, Attack the block és una pel·lícula per passar-ho molt bé al cinema, mentre beus un refresc i devores crispetes, però qui vulgui i sàpiga veure-ho trobarà altres matisos. És fàcil entendre perquè aquesta producció ha fet furor a les illes britàniques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada