(Cinema des del galliner és un programa del grup Panorames de cinema)

Etiquetes

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Julio en la onda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Julio en la onda. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de març del 2012

VISITAMOS EL RODAJE DE EL CUERPO
EN EL PARC AUDIOVISUAL DE CATALUNYA.

8 de marzo de 2012.

Invitados por los responsables de producción, una nutrida representación de diferentes medios de comunicación nos presentamos en el recinto del Parc Audiovisual. Entramos en el plató número tres y nos topamos con los primeros indicios de aquello que podemos encontrar en el interior del amplio edificio; varios maniquíes femeninos tendidos en camillas sobre lo que parecen bolsas de cadáveres. La imagen resulta inquietante.

Ya en el interior del decorado propiamente dicho el grupo de reporteros y redactores accedemos al enorme recinto donde se han reproducido los interiores de una morgue. Se está rodando una escena y se pide silencio. En una oscuridad casi total vislumbramos a la luz de un monitor al guionista y director de la película, Oriol paulo, que observa con atención la escena. Trato sin éxito de echar un vistazo a la escena, en vano, la pantalla es muy pequeña y somos demasiados tratando de hacer lo mismo.

Suena el típico (y mítico) “!corten!”. Amablemente nos invitan a dejar el plató para que puedan seguir trabajando con la promesa de que podremos regresar más tarde para verlo plenamente iluminado y con detalle.

Empezamos entonces con la primera de las entrevistas que se nos han concertado con los protagonistas del filme. No puede haber mejor comienzo que la cordial bienvenida que nos da un muy amable José Coronado. Ataviado con un traje que le hace parecer un profesor universitario y un peinado a juego el recientemente galardonado actor nos desgrana detalles del rodaje y de su personaje, si bien advierte que no puede desvelar mucho del argumento que, asegura, está lleno de giros y es muy inteligente, con tres personajes principales “al límite, de pasado difícil”. Coronado interpreta a un policía “cínico”, “inteligente” pero “muerto en vida”.

Ante la pregunta de cómo se tomaba volver a trabajar después de ser galardonado con el Goya el actor aseguró que le hacía feliz, es más, que le servía para desconectar de la vorágine de los premios. Afirmó igualmente que no reniega de su pasado de galán pues le abrió las primeras puertas, si bien con el tiempo fue capaz de interpretar otros papeles. El punto de inflexión, opina, fue una obra de teatro relacionada con la pandemia del sida en la que intervino por la época en la que trabajaba en la teleserie Periodistas (donde, por cierto, trabajó con Belén Rueda) la que le hizo ser visto como alguien capaz de otros registros.

De sus compañeros de reparto destaca la buena química existente. De Trabajar con directores noveles, como es el caso, dice rotundo: “Me encanta, se juegan la vida”. Respecto a Oriol Paulo alaba la ingente cantidad de datos, la complejidad del guión.

Preguntado por otros temas no tan cinematográficos, el actor indicó que no había visto la teleserie Mi gitana, dónde era representado por otro actor, pero que le habían comentado que “me dejan como un capullo”. No tiene nada contra este tipo de biopics si son demandados por el público, mas él no los sigue. También alabó la campaña en la que su hijo y él mismo han colaborado de la ONG Ayuda en acción, pues le hace sentir orgulloso de aportar algo a la sociedad.

Respecto a sus futuros trabajos una vez finalizado el rodaje de El cuerpo Coronado tiene pendiente el Thriller psicológico El Fill del Caid y el film Los últimos días del director Quim Gutiérrez.

Agotado el tiempo de la primera entrevista pasamos al segundo protagonista de la tarde. Hugo Silva aparece ante nosotros con una estética que, sin duda, le ayudará a esquivar a las muchas fans de su época en Los hombres de Paco. Con gafas, pelo abundante y algo enmarañado, una poblada barba que le hace parecer algo más mayor de lo que realmente (requisito necesario para el personaje, le ayuda a “meterse en su piel” nos aclara) nos da los apuntes para conocer mejor a su personaje.

Es un profesor universitario de ciencias viudo, que siempre busca el lado racional de las cosas el cual de pronto se ve atrapado en una situación que no parece del todo lógica, ya que un cadáver ha desaparecido de un modo que se podría definir… como anómalo, y él es uno de los principales sospechosos.

Al igual que a Coronado (con el que comparte trabajo por primera vez) el actor es preguntado por su pasado como “ídolo teen” ¿eso le condiciona de algún modo? No, responde, es estimulante poder romper con ello, lo que se consigue trabajando duro.

En un futuro próximo, Silva nos informa que volverá a televisión con la miniserie El corazón del océano. Se trata de una producción de época rodada en Colombia, país que adora. También tiene pendiente una comedia coproducida entre España y Argentina llamada Fuera de Juego. Respecto al medio en el que prefiere trabajar sostiene que prefiere los filmes o series limitadas pues las series de largo recorrido implican una relación con el personaje y el público diferente. No reniega, sin embargo de la televisión o de su personaje de Lucas pues fue muy importante para su carrera. A fin de cuentas, el actor, responde afirmativamente a la pregunta de si se nota la crisis en su gremio; “Sí, hay menos trabajo”.

Otra pregunta (una pizca mal intencionada, en opinión de quien esto suscribe) ¿Qué es lo que te seduce a la hora de hacer publicidad? “El dinero” responde con franqueza. Si bien ayuda que haya calidad en el trabajo realizado.

Sale a relucir el espinoso tema de la fama y la persecución por parte de un determinado tipo de prensa. El actor afirma que ahora sabe gestionarla, la acepta, ya que durante mucho tiempo simplemente “miraba hacia otro lado”. Hay días, no obstante, que es más difícil de llevar que otros.

Volviendo a El cuerpo, al actor le atrajo del proyecto el guión, que ve “muy americano”, los giros del argumento, el diálogo, los planos, su elegancia, ayuda mucho, además, que el guionista y el director sean la misma persona. A pesar de que le propusieron directamente para el papel tuvo que hacer una prueba con José Coronado que salió bien. Con Belén Rueda es la segunda vez que trabaja. De ella destaca su “verdad aplastante”.

Ya antes de despedirse para seguir con la ronda de entrevistas el actor comenta que le ha agradado la flamante ganadora de los Óscar de este año. The artist: le gusta por su elegancia, su vuelta a los orígenes, sus interpretaciones, en fin, “una joya”.

¡Y llega ella! Belén Rueda ilumina la sala con su sonrisa deslizándose sobre unos tacones inacabables y vistiendo, muy elegante, un vestido de un lila brillante que deja bastante poco a la imaginación. Belén nos habla de su personaje, Maika, que es la pareja de Alex (el personaje interpretado por H. Silva ) Se trata de una mujer poderosa, dominante, acostumbrada a mandar ya que heredó de su difunto padre el control de la empresa familiar. Esta particularidad de su carácter le hace tener un humor increíble, negro, que le hace decir “frases bestias”. También afecta a su relación de pareja pues aplica en ella esos mismos criterios. La relación se resiente por otros factores como la diferencia de edad entre Maika y Alex o los diferentes mundos donde ambos se mueven. Los personajes de la película, continúa explicando, está definidos por verdades “a medias”.

Preguntada, al igual que sus compañeros, sobre la experiencia de trabajar con directores noveles, la actriz afirma rotunda que actualmente existe una cantera increíble de directores jóvenes. De Oriol Paulo, con el que ya coincidió en Los ojos de Julia destaca su amor por su trabajo, la pasión por el cine, el conocimiento del medio, la abundancia de datos que facilitan mucho los ensayos… eso hace de la película un proyecto vivo, que cambia y evoluciona. Belén destaca sobre todo la fuerza del guión: “de un buen guión puede salir una mala película, pero nunca saldrá una buena película de un mal guión”.

La actriz, ante la pregunta de si está sorprendida por el gran éxito que está teniendo afirma con modestia que no es suyo, proviene de un trabajo en conjunto con otros muchos profesionales.

A continuación enumera con humor aspectos diversos de su vida en estos momentos. Se ve obligada a viajar constantemente entre Madrid y Cataluña. Está previsto que el rodaje en el Parc audiovisual concluya el 19 o 20 de marzo, momento en que se desplazarán a otras localizaciones.

Respecto a la obligada cuestión de si le preocupa verse encasillada en el Thriller responde que no es así ya que anteriormente se la había asociado sólo a la comedia, que considera un género muy difícil; “hay pocas comedias como Primos” afirma, no basta con el tópico que te hace reír, debe “tocarte” como espectador. Puede que de nuevo trabaje en comedias en el futuro, por el momento se dice a sí misma “tengo trabajo ¡qué bien!” pues no es raro que hoy en día los proyectos se caigan por falta de presupuesto.

Preguntada por esos otros proyectos en el futuro Belén Rueda explica que actualmente trabaja en una serie llamada Luna, el misterio de Calenda, perteneciente al género de misterio. Originalmente no era espectadora de este tipo de cine pero ahora se ha aficionado al mismo, si bien admite prefiere que esos misterios tengan siempre una explicación. El género en si mismo es un hilo que permite contar otras historias. Hay que romper la barrera del género.

Queda tiempo para una última pregunta ¿por qué las rubias sufren tanto en el cine? Belén lo piensa un segundo “bueno, yo voy teñida, pero supongo que es porque las rubias aparentan ser débiles aunque luego pueden mostrar su fuerza”.

Nos queda pendiente hablar con el director de la película, pero vamos algo fuera de horario, por lo que nos invitan a visitar una vez más el set de rodaje, esta vez ya iluminado, para que se puedan realizar las sesiones fotográficas. Una vez hecho esto se nos promete que Oriol Paulo podrá dedicarnos unos minutos.

Así pues, descendemos una vez más a la planta inferior del plató donde nos encontramos varios decorados que simulan ser las oficinas anticuadas y grises de una morgue, con su correspondiente sala de auptosias. La atmósfera resulta tenebrosa.

Os añadimos aquí algunas fotos que tomamos en el lugar:









Y un video de la sesión de fotos grabado por nuestros compañeros del programa imfilMtrats de Montcada Ràdio:




Los tres actores posan en el decorado ya sea individualmente o en grupo acompañados también por su director. Pasados unos minutos lo prometido es deuda y regresamos a la sala de prensa donde podemos conversar finalmente con Oriol Paulo.

El director confiesa que escribió el papel femenino de la obra pensando expresamente en Belén Rueda. El resto del reparto también es el que quería. Le llevó un año concluir el guión. A nivel de contenidos no saca la inspiración de nada en particular pero sí que tiene muchos referentes a nivel estético como puede ser Seven o el remake americano de Déjame entrar .Busca rodar unas “noches más cálidas, no tan azules”. El cuerpo se diferencia de Los ojos de Julia en que aquel es un Thriller psicológico que se base en la relación entre los personajes mientras que Los ojos se podría enmarcar dentro del género giallo.

Hay otra protagonista que no ha podido estar hoy en el rodaje a la que el director no quiere dejar de mencionar, se trata de Laura Garrido, una actriz con mucha experiencia en televisión que interpreta a una estudiante de medicina.

explica que la mayor diferencia que encuentra entre su labor como guionista y director es que en el primer oficio trabaja solo en casa mientras que en su otra faceta tiene que interactuar con un gran equipo. También tiene la ventaja de que rueda su propio material y lo puede manipular a su antojo.

Preguntado por su labor de dirigir actores afirma que lo lleva muy bien ya que son muy buena gente, si bien cuando tenía que conocer a Coronado confiesa que estaba “acojonado”.

Aparte del Parc audiovisual las otras localizaciones del rodaje están en Sant Adrià, Poble Nou, Cornellà y Zona Franca, donde se ubica la parte “exterior” de lo que sería el plató.

Un periodista pregunta si le han puesto algún impedimento a la hora de rodar en 35 mm. ¿Es ello imprescindible para lograr el look de una película de suspense? La respuesta a ambas preguntas es no. Simplemente le gusta que sea así.

También afirma que no hace la película pensando en presentarla en el festival de Sitges, de hecho, no quiere saber si podría tenerla concluida a tiempo para el certamen.

Paulo explica que durante muchos años fue guionista en la serie El cor de la ciutat y en El Cuerpo contará con la colaboración de varios actores que conoce de aquel entonces como Oriol Vila, Patricia Bargalló o Miquel Gelabert ya que era algo que le hacía particular ilusión.

Respecto a su forma de trabajar el guión nos indica que suele trabajar haciendo tándem con Lara, su pareja sentimental, que le aporta una visión femenina al trabajo.

La historia la tenía en la cabeza mucho antes de Los ojos de Julia, y cuando la presentó gustó a los productores. A pesar de ellos sabe que “se la juega” pero se siente muy protegido por el equipo y los actores.

Finalizado el tiempo nos despedimos del joven director y damos por finalizada la tanda de entrevistas. Sólo queda decir que desde Cinema des del galliner estaremos muy atentos a todas las novedades que vaya dando de sí la película de El cuerpo.

dijous, 1 de març del 2012

JAUME BALAGUERÓ DÓNA
UNA CLASSE MAGISTRAL ALS CINES VERDI.

El passat dimarts 28, el director de cinema Jaume Balagueró va acudir als Cinemes Verdi, on projectàven la seva pel·lícula Frágiles:


Al final de la sessió, va conversar amb els assistents a l'acte, tot i contestant les diferents preguntes que li van fer.

Entre altres temes, el director va defensar la màgia que ell pensa que encara té l’acte d'assistir a una sala de cine per gaudir de la projecció en una pantalla gran i en companyia d'altres persones. També va explicar una divertida anècdota d'una vegada que va quedar amb Harrison Ford i Calista Flockhart en un restaurant de Barcelona per parlar del paper de l'actriu a Frágiles. Els responsables del local pensàven que era una broma fins que, efectivament, va arribar la famosa parella.

També va insistir en què l'objectiu últim del cineasta és aconseguir que l'espectador s’emocïoni amb la història. Si aquesta connexió no apareix, el que els pugui passar als personatges no interessarà al públic i la pel·lícula no funcionarà.

En canvi, el director no va donar massa detalls de Rec 3, la continuació de la famosa saga que ha dirigit el seu col·lega Paco Plaza, però va confirmar que ell s’encarregarà d'una quarta part.

Preguntat sobre els seus inicis professionals, va aclarir que, de fet, gairebé no ha rebut formació com a cineasta, ja que va cursar la carrera de periodisme, posteriorment va treballar durant tres anys en una emissora de ràdio i, a partir d'aquell moment, va iniciar la seva carrera com a cineasta.

Per últim, el director, davant una pregunta que criticava la tendència de fer moltes pel·lícules derivades d'alguna d'exitosa va defensar que, encara que poden no ser sempre prou bones, sempre queda la possibilitat de l'aficionat de poder escollir veure aquestes seqeu-les en el cas que es portin a terme. Seguint aquet fil de pensament, va argumentar que el gran problema del cine actualment és que la gent no va a les sales de cine (ja sigui en espanyol o en català, en versió original o traduït) a veure pel·lícules i va posar com exemple desitjable al país veí, França, on ell, personalment, ha comprovat que fins i tot entre setmana hi ha cues per accedir a les sales. Cosa que als cinemes d'aquí no passa ni tan sols els caps de setmana.

Ja passada la mitjanit, el director va dir adéu als espectadors i es va donar per acabat l’acte.

dilluns, 26 de desembre del 2011

ESTRENES DE LA CARTELLERA DEL 23 DE DESEMBRE.

Durant aquet període nadalenc el Cinema des del galliner te les seves portes tancades, però ja que un segur servidor ha acudit a algunes estrenes de cinema trobo adient aprofitar la possibilitat de comentar aquestes pel·lícules que m’ofereix el blog del programa. Passem doncs al assumpte.

EL TOPO: basada en una novel·la del mestre de les histories de espies John le Carrè anomenada Tinker Tailor Soldier Spy i dirigida pel director suec Tomas Alfredson (que va saltar a la fama amb la meravellosa Déjame entrar) El topo es una molt aconseguida reconstrucció de la època de finals dels seixanta o començaments dels setanta en plena guerra freda.

La historia en si mateixa es molt simple, a George Smiley (Gary Oldman) li encarreguen la missió de trobar a un traïdor dintre del comandament del Servei Secret Britànic.

El nom de Oldman està sonant com a candidat als Oscar de aquet any gracies a aquet paper. Igualment destaquen les actuacions dels altres protagonistes com Colin Firth, Toby Jones, John Hurt (que curiosament també te una estrena en cartell aquesta setmana, Inmortals) o Benedict Cumberbatch (últimament molt popular gracies a la sèrie anglesa Sherlock).

La trama està repleta de detalls que reflecteixen la paranoia que imperava aleshores al mon de la lluita de blocs. Els conflictes, les pors, els dobles jocs...tenim, docs, una “peli” de espies que no te massa a veure amb James Bond o Missió Impossible sinó que ens ensenya com treballaven els espies autèntics de aquell temps.

NOCHE DE FIN DE AÑO: Es tracta de una comèdia típica i ben intencionada de aquestes dates que aprofita l´éxit i la estructura de pel·lícules com Love Actually. Un munt de histories creuades on molts (però molts!) personatges desenvolupen les seves petites trames que a poc a poc s’aniran relacionant , encara que sigui tangencialment, amb totes les altres.

La llista de estrelles consagrades que actuen al film dona vertigen, a saber: Ashton Kutcher, Jon Bon Jovi, Hilary Swank, Robert De Niro, Halle Berry, Sarah Jessica Parker, Michelle Pfeiffer o Zac Efron.

Jo particularment sento curiositat del cost total de contractar a tants actors importants (mots de ells amb Oscars) amb altres que potser no son tan reconeguts però si compten amb la capacitat de atreure a molt de públic.

Encara que a nivell personal no soc molt aficionat a aquet tipus de pel·lícules he de reconèixer que aquesta, amb tots els seus tòpics, resulta entretinguda i agradable de veure (i retrobar a Michelle Pfeiffer o a Halle Berry a mi sempre m’alegra) Nova York es gairebé un personatge més i està molt present al llarg del metratge amb els seus carrers mes icònics.

Es, doncs, una peli per portar a la dona, novia o amiga. Te ho agrairan i per tu no serà un sacrifici massa gran perquè segurament també t’agradarà.

IMMORTALS: En el mític mon de la antiga Grècia el rei Hiperión (Mickey Rourke) ha traçat un pla per alliberar als Titans, antics adversaris dels deus del Olimp, i així provocar el caos i la destrucció. Per aconseguir-ho ha de trobar el poderós Arc de Epiro, un arma mística capaç de obrir la presó dels ancestrals adversaris del olímpics. Incapaç de intervenir directament en els assumptes dels humans debut a les seves pròpies lleis, el deu pare, Zeus, sota la seva forma humana de un vell savi (John Hurt) instrueix al jove guerrer Teseo (Henry Cavill , que actualment està treballant en la nova versió de Superman) per enfrontar-se al embogit rei Hiperión amb l ajuda de una bella oracle (Freida Pinto) i un lladre (Stephen Dorff).

Aprofitant l’èxit de títols com 300 (els productors de aquest film també estan al darrera de Immortals) o Furia de Titanes el director de origen indi Tarsem Singh ens ofereix la seva peculiar visió del “pèplum grec”.

Sing només te un parell de pel·lícules al seu haver , La Celda y The Fall. El Sueño de Alejandría on destaca un estil visual molt marcat estèticament, recarregat i un xic excèntric. Molt exòtic en els decorats, els paisatges o el vestuari.

A Immorals tots aquets elements característics es mantenen fent servir a mes a mes efectes digitals i visuals que ja es van emprar a 300 o Furia de Titanes a les escenes de lluites que en alguns moments es poden considerar fins i tot un poc “gore”, amb molta sang (digital, aixó sí).

Es, doncs, una pel·lícula adient pels amants del fantàstic o aquell que cerca un film d’aventures per passar l’estona.

EL HOMBRE CERILLA: Es tracta de una producció italiana, L`Uomo Fiammifero, que explica l’historia de un nen d’onze anys anomenat Simone que viu en una zona rural de Itàlia a l’estiu de l’any 1982 amb el seu pare. Simone te una desbordant vida interior plena de amics imaginaris amb els que passa mil aventures mentre busca al Hombre Cerilla, un personatge fantàstic que, pensa ell, li podria ajudar a complir els seus desitjos. Coneix, a mes, a una nena de ciutat de la seva edat que compartirà part de les seves aventures.

La historia sembla filmada amb molts pocs mitjans, en un entorn que ens pot recordar a qualsevol conrada campestre on segur que qualsevol de nosaltres ha passat algunes vacances de estiu. Però en mig de aquet ambient, idíl·lic alhora que quotidià, el director e il·lustrador Marco Chiarini introdueix la il·lusió i la fantasia personificada pels amics imaginaris de Simone o per unes animacions molt senzilles que simulen ser els dibuixos dels protagonista.

Es una historia molt elemental alhora que molt bonica que recordarà a tots els espectadors els estius de la seva infantesa, quan es dedicaven a viure aventures entre els arbres i el soroll de les cigales.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Festival de cinema fantàstic de Sitges 2011: Starcrash (Xoc de galàxies).

En l'edició del festival de Sitges d'aquest any es recupera aquest clàssic del cinema B de ciència ficció comptant amb la presència del seu director, Luigi Cozzi.

Com el propi Cozzi (potser més conegut pel seu pseudònim de Lewis Coates) va reconèixer en la xerrada que va mantenir amb els assistents a la projecció, Starcrash (1979) va néixer com un projecte cridat a aprofitar el gran èxit que havia aconseguit en aquells dies la molt recent La guerra de les galàxies (1977).

L'argument no pot ser -sobretot vist avui dia- més simple: La bellíssima pilot Stella Star (Caroline Munro) i el seu navegant Akton (Marjoe Gortner) són dos contrabandistes de l'espai que, fugint de les autoritats, troben una nau de salvament a la deriva on un malparat supervivent els adverteix d'un perill que afecta tot el cosmos conegut.

Tot i que certs aspectes del film no han suportat bé el pas del temps, no deixa de tenir un encant especial, sobretot per aquells que la van gaudir ja en l'època en què va ser gestada. Alguns aspectes són totalment irreals o gairebé ridículs, fins i tot dins del context d'una pel·lícula fantàstica. No obstant això, no deixen de ser còmics, i amb aquesta mentalitat s'ha d'abordar el film. El director defensa que la seva idea original sempre va ser mostrar l'aspecte irreal propi dels contes infantils.

Luigi Cozzi, que en aquesta edició del festival ha rebut el Premi Nosferatu, va parlar de molts aspectes de la gravació de la producció, que també apareixen reflectits en el seu últim treball, projectat en la secció Brigadoon. Es tracta del documental Roma fantàstica (2010) en el qual parla d'autors i films del fantàstic italià. Per exemple, el personatge de Stella està inspirat en la Barbarella dels còmics i de Jane Fonda (noteu el gust de les dues heroïnes per lluir ajustats modelets). El personatge de Akton mostra certes habilitats especials, com per exemple, crear una espasa lluminosa, que ens recorda a certa ordre de cavallers d'una galàxia molt, molt llunyana. És particularment curiós per a l'aficionat descobrir en Starcrash a un jove David Hasselhoff, en una època prèvia al seu descobriment per al gran públic en la sèrie El cotxe fantàstic. No té desperdici el comentari del director a la pregunta de per què va escollir aquest actor. Segons explica, buscava algú que pogués interpretar a un príncep de conte de fades, és a dir, havia de ser ben plantat i, alhora, aparentar ser una mica ximplet.

També és graciosa l'anècdota que al final de la història el personatge de la protagonista i Hasselhoff acaben enamorats. Però mai arriben a besar-se, només es donen una casta abraçada... El motiu? El marit de l'actriu, Judd Hamilton, interpretava a Elle, un robot que acompanya Stella durant gran part del seu viatge. I aquest no veia amb bons ulls l'escena (on ell també intervenia), pel que al final el petó final es va haver de descartar.

Luigi Cozzi mostra altra de les seves fílies al llarg del metratge: La seva gran admiració pel mestre de la stop motion, Ray Harryhausen. Es pot apreciar en les escenes en què apareixen uns robots espadatxins (bastant rudimentaris, fins i tot per a l'època) o una gegantina estàtua vivent. De fet, Cozzi va pensar en Caroline Munro com a protagonista de la seva producció perquè la va veure actuar en un film que també feia servir la stop motion del seu ídol, concretament a El viatge fantàstic de Simbad (1974).

Tenim doncs, un film que segur que farà somriure de manera còmplice a qui la van veure fa ja alguns anys i, qui sap?, si bé potser les noves generacions passen per alt els petits detalls com un espai ple d'estrelles de coloraines, potser també passin una estona agradable.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Festival de cinema fantàstic de Sitges 2011: The Sorcerer and the white snake.

Tony Ching Siu-Tung, el director de la mítica Una història xinesa de fantasmes, ens ofereix, al costat de l'artista marcial i actor Jet Li, una fantasia de batalles màgiques ambientada en un orient mític.

En el present festival, el director Tony Ching ha estat guardonat amb el premi Màquina del temps, que va recollir abans de presentar la projecció de The Sorcerer and the white snake, el seu últim treball, que presenta a concurs en aquest certamen.

Ching va agrair el premi als assistents presents a l'Auditori de Sitges i va esmentar alguns detalls artístics del film, el qual està directament emmarcat en el gènere Wuxia. És típic de la cultura xinesa i es caracteritza per combinar les lluites d'arts marcials amb efectes especials on destaquen els elements del folklore xinès com són els seus éssers mítics, herois i llegendes. De fet, el conte de la serp blanca és molt popular en tota Àsia.

La història ens mostra una Xina llegendària, mística i mil·lenària on Jet Li interpreta un monjo sintoista que s'ocupa, amb els seus deixebles, a combatre i atrapar diferents dimonis que perjudiquen els éssers humans. Entre aquests éssers es troba la serp blanca, un poderós dimoni d'aspecte femení que s'enamora d'un jove herbolari a qui rescata d'una caiguda al riu provocada per una entremaliadura de la seva germana, la serp verda.

Portada pel seu amor, la serp adopta la forma d'una bellíssima noia que aconsegueix trobar i desposar el seu enamorat. Però les unions d'humans i éssers màgics mai arriben a bon fi, cosa per la qual el bruixot Fa Hai (Jet Li) haurà d'intervenir en l'assumpte.

Al film abunden uns espectaculars efectes especials que s'utilitzen per magnificar les batalles d'arts marcials entre els diferents personatges. L'espectador aficionat al anime i al cinema asiàtic en general reconeixerà elements comuns a aquest tipus de produccions, com poden ser les impossibles escenes de batalles amb conjurs, atacs o salts inversemblants. També són familiars els elements del folklore xinès com els esperits-guineu o la dona de les neus.

La bellesa dels escenaris és notable: bells pobles amb canals, muntanyes i rius abunden al llarg de tot el metratge. És una Xina que mai va existir com se'ns mostra, però no per això deixem de desitjar el creure en ella. A aquells als quals els va agradar La casa de les dagues voladores, Hero o La maledicció de la flor daurada -pel·lícules on el director Tony Ching coreografia les escenes d'acció-, aquesta nova producció, sens dubte, els agradarà.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Festival de cinema fantàstic de Sitges 2011: Attack the block.

Del creador de Zombies party i Scott Pilgrim contra el mundo

ens arriba una producció britànica on uns deliqüents juvenils

s´enfronten a una invasió extraterrestre:



Posem-nos en situació: Una jove infermera torna al seu veïnat, ja tard, després de la feina, quan es veu sobtadament abordada per mitja dotzena de xavals emboçats amb caputxes i bufandes, tots en edat d'estar cursant la secundària, que li atraquen robant les seves escasses pertinences.

Enmig de la desagradable situació, un meteorit s'estavella contra un cotxe proper. La jove aprofita la confusió per escapar mentre els pandillers decideixen examinar l'interior de l'automòbil a la recerca d'objectes de valor. De l'interior del vehicle sorgeix d'improvís un estrany animal, similar a un gos en grandària i forma, que fereix amb les seves urpes la cara del Moses, el líder del grup. Enfurismat pel que ha passat, Moses dirigeix ​​al seu grup a la caça de l'estrany ésser que aconsegueixen acorralar i matar a cops.

Serà aquest l'inici d'una estranya nit en la qual el barri dels pandillers patirà una invasió alienígena en tota regla, en la qual els joves delinqüents es convertiran, sense moure un dit, en la primera i única línia de defensa.

Qui això subscriu va sortir realment encantat de la projecció. Ens trobem davant d'una cinta d'aventures adolescents realment entretinguda i aconseguida, amb un ritme que mai decau. Amb moments divertits que segur no defraudaran als aficionats al gènere. Però el film va molt més enllà d'això. No és només una descerebrada pel·lícula d'acció i ciència-ficció, que ho és; també conté, crec jo, un important rerefons social.

M'explico: Qui són els protagonistes? No són els típics nens/es guapos/es i bons/es que acostumen a aparèixer en aquest tipus de produccions. Ens trobem aquí amb uns nens (perquè això són, nens, com a molt, pre-adolescents) perillosos i violents que comenten robatoris, furts, trafiquen amb drogues… i no obstant això mostren actituds i preocupacions pròpies de la seva edat, s'angoixen per no tenir saldo al mòbil, parlen de videojocs o telefonen a les seves mares per avisar que arribaran tard. Són nois autèntics, reals, gens impostats. Dels que pots trobar a l'institut de qualsevol país.

Aquests "angelets" -que ningú tindria ganes d'haver de suportar- són, segons algunes pistes que deixa caure el director, conseqüència del món que els ha tocat viure. En algun moment manifesten que la gent com ells no importa a les autoritats o els polítics. És particularment significativa una conversa que el personatge de la infermera manté amb un dels xavals en què ella explica que el seu xicot és fora del país "ajudant als nens d'Àfrica", afirmació a​ la que el noi replica "i no podria ajudar als nens d'Anglaterra "?

Sense voler disculpar els actes dels improbables protagonistes, enmig de tota la batalla, sang i disbauxa del metratge hi ha un gest de complicitat perquè l'espectador pensi en les causes del perquè dels seus actes.

Un últim detall: Antigament, en les pel·lícules de por, el monstre es menjava a les noies cridaneres i ximpletes, oi? Bé, això era perquè mai s'havia creuat amb les joves nenes marginals de l'extrarradi londinenc.

Així doncs, Attack the block és una pel·lícula per passar-ho molt bé al cinema, mentre beus un refresc i devores crispetes, però qui vulgui i sàpiga veure-ho trobarà altres matisos. És fàcil entendre perquè aquesta producció ha fet furor a les illes britàniques.

dimecres, 23 de març del 2011

25 Anys de Makinavaja...
a la Biblioteca de Can Fabra!

S’inaugura una exposició del dibuixant Ivá (Ramón Tosas, 1941-1993) amb originals d’una de les seves obres més conegudes; Makinava, el último choriso.

[Els seguidors de Cinema des del Galliner podeu preguntar-vos: Què té a veure aquesta notícia amb el cinema? Doncs molt. Aquí teniu, per exemple, la primera adaptació del Maki a pantalla gran, interpretat per Andrés Pajares...


... que, per cert, va tenir una segona part:


Més encara: Juan Echanove va participar a la adaptació al cinema de l'altre gran obra de l'Ivá: Historias de la Puta Mili:


Això aclarit, ja podem proseguir...]

El 21 de març a les 19 h es va inaugurar a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra una mostra de obres originals del famós creador d’Historias de la puta mili o el propi Makinavaja, les dues tires còmiques que va crear per la revista satírica El Jueves. Amb aquesta exposició es vol celebrar el 25 aniversari de la creació del personatge.

A l'acte va estar present la vídua del artista, Gloria Sánchez, qui molt amablement ha cedit els originals. La presentació ha estat portada a terme per Pepe Gálvez, guionista (11-M: la novela gràfica) i expert en còmics; i per Alfons López, humorista gràfic (Orgasmos cotidianos, Color café).

Un tercer ponent que no figurava al programa ha estat l’actor de teatre Ferràn Rañé, que va ser el primer intèrpret de Makinavaja al teatre (va guanyar el Premi de la crítica de Barcelona, el 1990, per aquest personatge); i que, curiosament, també va interpretar un altre personatge d'El Jueves: Quico el progre (amb el qual va guanyar un Premi Ondas), de J.L. Martín.

Alfons López ha fet un recorregut per la trajectòria professional i vital d' Ivá, amb el que va coincidir professionalment en molts projectes, com poden ser els seus inicis a la revista infantil Patufet o altres de caire adult i satíric com Matarratos o El Papus (totes dues projectes personals del mateix Ivá), a més a més de les seves primeres col·laboracions a El Jueves.

Més tard, Ivá va passar una temporada a Londres on va conèixer a la seva dona (anècdota que ella mateixa ha comentat) i d'on va tornar perquè “allí comen fatal”, segons deia.

A la seva tornada va continuar al Papus a on, segons Alfons López, a tots els efectes era el director. Per aquelles dates la revista va patir un atemptat i gairebé tots els empleats es van incorporar a El Jueves.

Després d`una estança a Veneçuela, Ivá va retornar a la revista El Jueves el 1986, i va ser llavors quan va crear al Makinavaja i al "sargento chusquero" Arensivia, dins d'Historias de la puta mili. La incorporació del personatge va disparar les vendes de la publicació, la qual cosa la va consolidar dins del mercat editorial i la va fer molt popular.

Per la seva banda, Pepe Gálvez s'ha referit al moment social, polític i econòmic en el qual Ivà va “parir” el seu quinqui, de vegades un Robin Hood i de vegades un aprofitat només interessat en les seves coses, sempre acompanyat de la seva disfuncional “família”: Popeye, Moromierda, el seu nebot Pitufo o el pare d’aquest, La Manoli (que abans es deia Manolo Fernández i treballava de camioner...). Tot plegat, un reflex del “lumpen” del barri del Raval, que Ivá va conèixer de jove, quan vivia en una pensió d'aquesta zona.

Gálvez també ha destacat la reconstrucció que Ivà va fer del llenguatge del carrer, tot originant una nova parla que va fer molt famoses les expressions "Po fueno, po fale, po malegro", "¡cagontó!" o "¡to er mundo ar suelo!". Tant famoses, de fet, que la gent las va adoptar com a pròpies.

Igualment, ha lamentat que Ivá no rebés en vida cap reconeixement de la indústria del còmic. Gloria Sánchez ha confirmat que, fins l’any de la seva mort, El Salo del Còmic de Barcelona no li va otorgar un premi, i que el va haver de compartir amb Francisco Ibáñez.

Finalment, Ferràn Rañé ha parlat de la facilitat de les creacions d'Ivá per ser adaptades a qualsevol mitjà, tant cinematogràfic, com televisiu o teatral. De fet, existeixen dues pel·lícules de Makinavaja, una sèrie de televisió del mateix nom i una d'Historias de la puta mili.

Respecte a la seva representació teatral del personatge, l’actor ha comentat divertides anècdotes. Per exemple, de com gent que mai havia pisat un teatre va veure l’obra comentat que els havia agradat molt... i que s’havien colat sense pagar! O que li van robar més d’un cop la “xupa” de cuir del Maki del seu vestuari.

Destaca especialment la història de que, en la gira pel País Basc, el personatge de Makinavaja feia un acudit referent a ETA en el que simulava que parlava basc. Ferràn Rañe tenia por de la reacció del públic, no obstant això va resultar el gag mes rigut i aconseguit per aquelles conrades. A ulls del intèrpret això demostra que Ivá era capaç de fer acudits “políticament incorrectes” sense deixar de connectar amb tots els possibles destinataris.

Amb aquesta intervenció l’ acte va finalitzar amb l’aplaudiment de tots els assistents.

No queda sinó aconsellar a tothom que no deixi passar l’oportunitat de visitar l’exposició que romandrà a la biblioteca fins el 8 d’abril. És una oportunitat única de conèixer de més a prop a un dels millors historietistes còmics que ha donat la nostre indústria gràfica.